El Bulli tanca les portes i es converteix en El Bulli Foundation

Aquest és l’anunci que trobem a la pàgina web de El Bulli, concís i directe, però una mica trist per als qui hem visitat un dels grans temples del segle a nivell gastronòmic.

Ara, amb la distància puc valorar el que va significar anar a fer algunes visites a aquest restaurant i crec que, entre tots, adeptes i detractors, hauríem de fer una gran reverència a tots aquells que hi han aportat el seu gra de sorra.

Potser encara és una mica d’hora per veure el que realment han influït les idees “boges” d’un dels grans de la cuina. Potser encara no podem valorar la importància dels seus actes, però no podrem mai deixar d’il•lusionar-nos amb un cuiner que amb el seu esforç ha canviat la manera que alguns tenim de veure la cuina. Per bé o mal, per seguir-lo o per donar un pas enrere, però sens dubte per pensar, i espero no equivocar-me quan dic que una de les coses que ens ha ensenyat és precisament això: a pensar, a no deixar-nos endur pels preceptes i sí per la imaginació d’un nen. Qui, si no, un nen, hagués pogut pensar en crear unes esferes líquides a l’interior, o una escuma amb un gust formidable, però més lleugera, i un llarg etcètera.

Potser us pregunteu per què en parlo, perquè tampoc sóc un fervent admirador de la seva obra. En parlo perquè admiro la seva manera d’interpretar el que vol, de jugar, de no deixar mai de jugar. Això sí que li ho admiro; m’agrada la manera que té de viure la cuina.

Fa uns anys vaig treballar al costat d’un dels cuiners que més m’ha marcat, en Dídac López, no tant per la seva organització o pel control de les emocions, però sí per la seva manera de cuinar i de veure-hi més enllà, de conèixer molts dels plats fets o per fer, la seves ganes de jugar, com un nen, d’imaginar un món que emocioni; no tant pel producte o l’elaboració sinó pel somriure que et surt de la boca quan et sorprenen. Això m’emocionava, i el Dídac, allà on sigui, segur que encara ho porta a terme.

Tornant a l’inici: gràcies, mil gràcies Ferran. Ens has mostrat un camí que podem seguir o no, però crec que la cuina no mereix que oblidem el que has fet per ella, no tant pels ingredients, elaboracions, plats, etc., sinó per acostar-nos el nen que tots tenim a dins, el que encara juga a pilota o construeix castells de sorra.

Feu una visita a la web del El Bulli Foundation i mireu el projecte de la nova fundació; no sé quina en serà la idea principal, però la natura hi serà present i només això ja és un gran inici.

Des del cor, molta sort i gràcies per deixar-nos ser nens un altre cop.

Salut Ferran i equip!

Podeu consultar alguns dels molts llibres que hi ha en la seva bibliografia, alguns de caire molt gastronòmic i altres més personal. No us en puc recomanar cap; potser, l’últim que ha editat: Adrià, Ferran: El menjar de la família (La Magrana, 2012), que és un llibre sobre el menjar de la família, com en diem a l’ofici, el menjar que fem tot l’equip abans del servei, que fa que les coses es facin en comú, com una família. Potser d’aquesta manera també entenem per què El Bulli era més que un restaurant.

Escriu un comentari

* Les dades incloses en aquest formulari només seran utilitzades per respondre la teva consulta.